Les actes més antigues indiquen que Jordi és fill de Geronci, un noble persa, i Policrònia, dama palestina; Essent educat com a cristià, Jordi forma part de la milícia romana i viu en pecat amb una vídua. Quan l'emperador Dioclecià proclama l'edicte que obliga a rendir culte a Apol•lo, Jordi renega de la milícia, distribueix ses riqueses i s'enfronta a l'emperador, per la qual cosa es empresonat i martiritzat.
Segons els autors, el martiri de Jordi va durar set anys i durant aquests Jordi haurà mort i ressuscitat 3 cops: Cremat, Tallat en dos per una roda d'espases i enverinat. Els autors afegeixen a les resurreccions un seguit de turments: cops de mall, graelles roents, sandàlies amb claus, plom fos, pedres sobre el cap i columnes al cos,...
Segons les diferents actes, entre martiris i turments, Jordi encara tenia forces per a fer miracles a tord i a dret. Finalment Jordi morí decapitat, tot i que abans tingué temps de veure com els seus botxins eren devorats per un foc celestial. A cada versió la passió de Sant Jordi guanyava en inversemblança. Finalment l'any 496, el papa Gelasi promulgà un decret segons el qual l'acta martyrum de Sant Jordi passa a ser considerada apòcrifa i en desautoritzà als autors. El papa pontificà «Jordi serà un d'aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu».
L'arrel d'aquest fet s'escau en que la propagació del culte al Sant era un fenomen imparable. L'arrel d'aquesta propagació s'ha de cercar en la superposició de la figura del sant a quelcom més antic, doncs Sant Jordi es tracta d'un màrtir amb un historial feble, malvist per bona part de l'església (cal recordar que es descriu que viu en pecat).
Jaume
La figura de San Jordi, tiene unas connotaciones muy especiales ligadas, casi siempre, a la lucha contra el dragón.
ResponderEliminarEn la hagiografía, pronto aparecerán los santos sometiendo al dragón, a Satanás. Desde San Sinsinnios en el convento copto de Apolo, en Baruit, en el siglo VI, a San Teodoro, mártir de Amasia y Sínope que llevado a Italia por los soldados de Belisario acabaría por ser el primer patrón de Venecia hasta que fuera destronado por San Marcos; el copto San Menas, San Demetrio, San Mercurio, San Procopio y hasta San Nicolás vestido de obispo….
Mención aparte merece en el apartado hagiográfico la figura de Santa Margarita de Antioquia, quien no en vano acabaría siendo la patrona de las parteras, pues tras haber sido devorada por un dragón, por virtud de la señal de la cruz, desgarró, de arriba abajo, las entrañas del monstruo saliendo del vientre del dragón “ sin haber padecido dolor alguno”, reminiscencia sincretizada de la leyenda egipcia del hidrus respecto al cocodrilo.
Pero quizá, el más famoso y difundido santo guerrero vencedor del dragón, sea San Jorge. Nacido en Lidia y martirizado en Nicodemia en 303, su figura hunde raíces en el dios Horus egipcio para acabar como invención tardía del siglo XII. La versión última, sería la de Santiago Matamoros, invención del siglo XII paradigma de la ingeniería política ( impulsar la Reconquista) y fiscal ( instauración del impuesto llamado “voto de Santiago”).
Salud y románico