ELS AMANTS

                                  ARCÀ Nº VI

     Un jove amb actitud d’incertesa, està flanquejat per una noia rossa que amb la mà l’hi assenyala el cor, i una altra morena que li passa el braç per sobre l’esquena. Amunt, un ésser alat mig tapant una lluminària resplendent, apunta amb una fletxa el cor del personatge.

     El tema central d’aquest Arcà és la integritat, en remenbrança a l’estat de Paradís que posseïa l’home abans de la caiguda.

     L’integritat és la unitat viscuda amb tot l’ésser: esperit, ànima i cos.

     També és l’Arcà de l’iniciaciò perquè ens posa davant del dilema vital més important: escollir en el fons de la consciència el camí que dona sentit a la vida.

     L’ésser humà se sent el centre de la realitat, i encara que racionalment sap que no és així, continua pensant que és més real que els altres. L’inici de l’esforç per assolir l’integritat és assumir la realitat de l’altre tan com la pròpia, no només mentalment.



     El passat essencial de l’humanitat perviu en la nostra consciència profunda, encara que no aflori en la percepció mental. El Gènesis explica simbòlicament la primera capa de la vida psíquica humana, el seu inici. Aquesta pot ser l’experiència conscient de l’estat inicial i la que ens podrà acostar a la comprensió de la nostra “imatge i resemblança de Deu”.

      El Paradís és la regió dels inicis i per tant també es el principi de la temptació i posterior caiguda, que va comportar la pèrdua de la visió de les coses en sentit vertical, consciència simultània de lo ideal i lo real.

     “El que està a dalt és com el que està a baix, i el que està a baix e com el que està a dalt.”

     La caiguda comporta passar de la consciència vertical a la consciència horitzontal, que veu les coses separades de Deu, despullades en si mateixes. El jo substitueix a Deu que significa veure les coses amb llum pròpia, allunyada de la llum divina.

     “El que està amb mi és com el que està fora de mi i el que està fora de mi és com el que està amb mi.”

     Eva escolta la serp i origina el principi de la dualitat, la doble inspiració, que propicia l’origen de la caiguda. Compara, dubte i això la porta a tastar l’experiència. En la tradició es tenen experiències però no s’experimenta. Es truca, es demana, però no s’obre la porta per la força, s’espera a que se li obri.

                                                   

     El principi de l’impudícia espiritual és la preferència del subconscient al conscient i al supraconscient, de l’instin a la llei, del món de la serp al món del Verb.

     El nostre heroi amb la mà en el cinturó ens mostra la seva actitud de contenció. Coneix la doble inspiració perquè Eva i la serp continuen actuant en el fons del seu ésser.



     En el curs de la vida aquest arcà se’ns presenta en moltes ocasions i tenim que escollir entre dos móns. Un és el camí de l’intel·lecte, de la raó, d’allò més convenient per a que la nostra vida flueixi segons els nostres propis designis. L’altre, és la veu del cor, es caracteritzada per el toc de la consciència atravessada per la fletxa, neix en el profund de l’ésser i cal estar atent per sentir-la, perque pot passar desapercebuda.

Només el record, moltes vegades renovat, de l’estat inicial pot afavorir la restauració de la consciència vertical, desenvolupant una transparència integral entre el món de dalt i el de baix que anirà instaurant una consciència més clara de l’estat inicial.                                                        

                              

     Així, el cor serà traspassat, de manera cada cop més definitiva, per el dar i serà capaç, més o menys ràpidament i sempre de forma voluntària, d’iniciar el camí de retorn a la veritable naturalesa humana.

     Que és la lluminaria........?                                                 

  

                                                    

                                             v