LA TEMPRANÇA

                                                                     

La temprança

     Una figura alada femenina, amb vestit bicolor i una flor de cinc pètals al front, transvasa d’una gerra a l’altra un fluït de manera aparentment impossible.

     Suggereix el moviment d’intercanvi de fluïts entre la ja reconeguda dualitat humana, la figura fa que es recombin entre si aquest dos nuclis aparentment contraris i complementaris a la vegada.                                                                                                                                                                

     Es en l’àmbit del mon espiritual que es produeix aquesta operació, dons l’àngel es d’aquesta naturalesa. Tindrem que mirar la carta des de la nostre vessant espiritual per copsar un sentit a l’arcà.

     El que mira no es reconeix en la figura, però si pot reconèixer la funció, que no l’hi es aliena.

     L’àngel ens ajuda amb la nostra naturalesa dual, antagònica enfrontada i escindida, des de l’expulsió del jardí. Complementaries i necessàries les dues, cal que tornin a reconèixer i comprendre’s en adonar-se de la seva unitàt  essencial.

                                                                          

     L’àngel es fonamental per fer fluir de manera adequada les nostres contradiccions, fen-se paleses i barrejant-se entre elles.

     Aquest exercici es factible quant reconeixem a les gerres, a l’àngel i l’hi demanem ajuda mostrant una col·laboració activa.

     El gest dinàmic de l’àngel provoca un moviment fluït entre els elements transvasats, es similar al funcionament de l’ésser humà en la seva totalitat. De la mateixa manera que hi ha un sistema circulatori, respiratori, hormonal, limfàtic..etc., hi han els seus corresponents analògics en l’ànima i l’esperit. Es un triple cos viscut com unitat viva, amb consonància amb la semblança divina.

     L’àngel de la guarda s’encarrega del funcionament de la “circulació” esperit-psique-corporal, de la salut i vida de l’home integral, que es la que va quedar malmesa en el caiguda al perdre la integritat original.

     L’ Arcà de la temprança es el regulador del “sistema” de fluïts humans en totes les seves esferes. El funcionament harmoniós depèn d’una sola cosa, de la relació establerta entre la imatge i la semblança en l’home.

     La monada no pot intervenir de forma directa ni omplir-lo. Si falta imatge no hi ha estímul, si n’hi ha massa l’ésser queda trasbalsat per l’excessiu impuls. L’àngel custodia, guarda la “justa mesura” de la relació entre la imatge i la semblança, es a dir, la temprança, que es l’equilibri entre la relació fluent de la imatge i la semblança necessària per la salut.

     La dinamica entre “lo absolut” (monada, imatge..) i el “relativisme” de la personalitat fenomènica. Equilibri sempre canviant de l’eternitat i el moment, la contemplació i l’acció, la gràcia i el esforç. Ningú pot prescindir de aquest binomi. “Ora et labora” es la formula única.

     La temprança es la virtut que pretén captar la relació que hi ha entre la imatge, la semblança i l’àngel custodi.

     Per això, cal trobar la font i la direcció del corrent de la vida interior, aprofundir-hi i viure d’acord amb aquest coneixement.

     L’experiència de la confluència dels fluïts entre les dues gerres comporta un reconeixement intern de les dues polaritats enfrontades que enforteix la vida interior degut a la seva intensitat. Aquesta experiència es diu inspiració i comporta un trastorn similar al dar que travessa l’ànima (L-6), fen-la viure una emoció síntesi de dolor i goig.

     D’aquesta acció s’esdevè una col·laboració simultània entre l’enteniment superior i l’inferior, que estan en contacte i es complementen, cada un amb el llenguatge propi, produint fruits d’inspiració concreta donant origen a paraula nova.

     L’arcà de la inspiració consisteix en saber ser a la vegada actiu y passiu. Per separat, ni la passivitat de l’espera ni l’activitat del pensament i imaginació son suficients.

     Pensar en comú, no penso, “es pensa”. Es actiu i passiu. Dos corrents simultanis de pensament es barregen i s’uneixen constituint la vertadera inspiració.

     No hi ha tècnica, s’imposa l’humilitat. Pensar en comú significa inclinar-se davant d’una intel·ligència superior.

     Només l’humilitat basada en els tres vots tradicionals: pobresa, obediència i integritat, es capaç de portar la inspiració, i el “ora et labora” es la clau.

     Hi ha que saber preguntar i oblidar la pròpia humilitat i la pròpia presumpció. El tarot imita al nen.

                                                                            
                                                                        

      Hi han preguntes que mai l’hi han sigut contestades a la humanitat, l’única possibilitat es l’esperança en la inspiració. Com que preguntem com nens, tenint l’esperança que el Pare ens donarà la resposta, que “no ens donarà pedres en lloc de pa”.     

      L’home pot escollir a Deu, en lloc de ser escollit per Deu, de la mateixa manera que Jacob va lluitar fins a despuntar l’alba dient: “no et deixaré anar mentre no em beneeixis”. Tota persona pot abraçar voluntàriament la causa de Déu, però precisa la doble fe amb Déu i l’home.

                                                  n