ARCÀ Nº VIII
L’Arcà dona a entendre la idea de la llei que s’interposa entre el lliure albir de la voluntat individual i l’essència ser. L’home actua segons el seu criteri i la llei reacciona mitjançant efectes visibles i invisibles. La realitat última confereix a aquesta reacció universalitat, regularitat i immutabilitat. La llei s’interposa entre la llibertat de l’home i la de Déu, no actua, sols reacciona, està entre les columnes de la voluntat i la providència. La corona indica la seva dignitat, d'on ve i la seva tasca: guardar i mantenir l’equilibri. La justícia és l’equilibri i la capacitat de restablir-lo.
L'abstracció ens dóna un cert nivell de coneixement de l’arcà, però quan més abstracta és una idea més superficial és, el que significa tot acostuma a no expressar res, ningú es sacrifica per l’absolut o l’infinit. No convé substituir la realitat de la justícia per idees prefabricades o abstractes. No reduïm el símbol a conceptes, intentem buscar l'experiència pràctica espiritual tant amb idees com amb imatges concretes.
La realitat i la veritat de la justícia es manifestan en lo relatiu al judici, emetre’l constitueix la recerca de la justícia. Tothom judica en la mida que pensa, tots som jutges, pensar es jutjar.
Les paraules “no jutgeu” no es refereixen a l’emissió d’un judici pròpiament dit, es jutgen fenòmens, actes, però no a la persona, ja que això rabassa la competència del pensament. El judici negatiu dels éssers és impossible perquè el pensament no pot arribar a l’interior de l’ànima. “No jutgeu” es refereix a la realitat íntima de la persona, vol dir no jutgeu a l'ésser, no condemneu. A l'acusador no l’hi correspon aquest judici.
Al jutjar sempre s’ignora l’ànima i cap humà pot entrar en l’ànima d’altri. Es pot dir “dius mentires”, no es pot dir “mentider”. Quant ho fem prenem una prerrogativa que son incapaços de copsar.
“Pare perdona’ls perquè no saben el que fan” assumeix la realitat de la humanitat, comprendre aquesta frase significa donar pas a la intuïció que el nostre judici no arriba a l’ànima, i ens posiciona en la capacitat de perdonar, ja que intuïm que no comprenem d’una forma positiva, “que no saben el que fan”.
El reconeixement del paper intuïtiu de la raó, a diferencia de la racionalitat estricta, ha portat a definir l’equitat com a modificació de la raó, desprès de comparar intuïtivament el que es percep del judicat.
La decisió presa s’entén, en principi, com fruit de l’esforç de la consciencia per E·L·V· sobre l’aparença dels fets i el formalisme dels arguments lògics. L’equitat té l’última paraula.
La justícia humana només pot ser una analogia de la justícia divina i còsmica. En l’obra horitzontal de la balança, és la llei de la justícia la que manté l’equilibri entre la llibertat individual dels éssers i l’ordre universal, la que liquida els deutes entre els éssers. L'obra vertical de la llei es refereix a una balança hipotètica entre el cel i la terra regida per la justícia de la gracia.
“Gracia gratuïtament atorgada”, el sol brilla per tothom, però hi ha un altre justícia amb les balances entre a d’alt i a baix que es basa en “perdona’ns els nostres deutes així com nosaltres perdonem als nostres deutors” i “el vostre Pare no os perdonarà si no perdoneu als homes”. Així la balança no depèn només del perdó, sinó de tot el que correspon als dons procedents de la plenitud de l’esperit.
El sol brilla per tothom, però cal obrir les finestres perquè entri la llum, de la mateixa manera que cal obrir els ulls per ser conscient de la claror. Significa que en la pràctica es requereix la cooperació amb la gràcia.
L’esforç humà no intervé en el do de la gracia, tampoc hi ha elecció de d’alt, i amb la fe sola no n’hi ha prou. Sigui con sigui, és menester perdonar aquí baix per ser perdonat a d’alt.
Aquesta justícia és qualitativa. Al entrar en el terreny de la balança del cel i la terra i penetrar en l’àmbit de la qualitat, el temps, l’espai i la quantitat donen pas a la intensitat.
La regió de l'eternitat és la de la intensitat, més enllà de qualsevol quantitat que prenguem de l’espai i del temps. L’eternitat no és una duració infinitament prolongada, és la intensitat de la qualitat.
L’ínfer etern és l’estat de l’ànima empresonada en si mateixa sense esperança d'alliberació. La felicitat eterna és l’estat de l’ànima plena d’infinita esperança.
La qualitat eterna de l’esperança no es el temps que dura sinó la intensitat.
La balança de la justícia és també la de la pau. Invoquem el mètode d'entrenament pràctic del seu pensament, sentir i voluntat, que formen les seves arrels en el sermó de la muntanya:“Benaventurats els que tenen fam i set de justícia, perquè ells seran saciats”. Ser saciats significa que hi haurà justícia, per això hem d'aplicar la balança en el pensament i el cor propi, allí on encara no hi ha pau.
Hi ha grans veritats en el tarot, però no són científiques, no tenen validesa general, només son profitoses per persones aïllades, a qui van destinades les cartes.
El tarot no és una ciència i tampoc una religió. És la unitat en la consciència personal entre la veritat revelada i l’adquirida per l’esforç humà, és una síntesi íntima i personal per cada persona.
El joc de la roda és com l’alquímia, en el sentit que no és ciència i no és religió, encara que d'alguna manera ambdues els hi son properes. Els vots de pobresa, integritat i obediència han d'estar presents en totes les disciplines. Les dues tenen com a divisa “ora et labora”, on el tarot, i especialment l’arca Nº VIII que representa la “Et”, és la porta oberta entre l’oratori i el laboratori units en el fur intern de la persona, aquesta és la verdadera aplicació de la balança de la justícia.
El mon antic ja havia dit tot el que és podia dir del “λογος”. San Joan no anuncia sinó que dóna testimoni que “el logos va esdevenir carn i habita entre nosaltres”. Jesucrist va donar a la idea del λογος calor i ζωή que no tenia. Hi havia llum a la idea però l’hi faltava màgia.
El tarot és com el fogonet de l’atanor instal·lat en la consciencia de l’home, on el mercuri de la intel·lectualitat es transforma en font d’espiritualitat.
El Rota és un treball humà que ressuscita en tant que es converteix en vida present i futura per la realització d’una tasca orientada de valor etern, similar a la veu que va fer recuperar l’existència a Llàtzer.
El joc de roda forma part de l’historia espiritual de la humanitat en les seves resurreccions dels valors del passat dignes de viure eternament. Estem parlant de l’historia de la màgia de l’amor que ressuscita els morts: “He vingut.... per tal que res es perdi i tot tingui vida eterna”
Així el nostre joc esta cridat a viure no com reminiscència sinó com ressuscitat, que succeeix quant els que l’hi continuen sent fidels, aquells que perviuen en les reminiscències del passat, comprenguin que l’home és la clau del món, que Jesucrist és la clau de l’home i el món, que el món, tal com era abans de la caiguda i la seva reintegració, és el verb, que el verb és Jesucrist, i que Jesucrist revela a Déu Pare que transcendeix al món i l’home.
Per Jesucrist s’arriba al Verb (λoγoς), pel logos es comprèn el món, i pel Verb i el món, on la seva unitat és l’Esperit Sant, s’arriba al coneixement eternament creixent del Pare.
j
Moltes gracies
ResponderEliminar