LÀMINA XIII

    

     El Gènesi diu: “No menjaràs de l’arbre de la ciència del be i del mal……el dia que mengis moriràs.” La serp rectifica: “de cap manera morireu”.

     L’experiència externa de la mort és veure la desaparició de les persones, i no es limita al pla físic, també la consciència, imatges i representacions del difunts’esvaeixeni s’obliden. L’oblit, el son i la mort son tres manifestacions d’allò que fa desaparèixer, son manifestacions desigualment intenses d’un únic principi que fa desaparèixer els fenòmens intel·lectuals, psíquics i físics.

                                                          

      L’oblit és a la memòria, el que la son és a la consciència, i el son és a la consciència, el que la mort és a la vida. Record i oblit, despertar i dormir, naixement i mort, tenen una relació analògica.

     L’oblit d’un mateix és dormir, un es desperta quan se’n recorda de si. Quan perdem l' interès oblidem, quan la naturalesa ens oblida morim. L’oblit i la memòria, el son i la mort poden ser orgànics, psíquics i voluntaris o morals, i tenen les seves expressions en imatges. Negre és el color de l’oblit, tant de l'involuntari com del voluntari sobrenatural de la “nit fosca”. L’herba és el símbol del son perquè profund és el son de la vida vegetativa. L’esquelet és la imatge de l’home reduïda a mineral.

    

                                           

                                                                                  





                                             

     La làmina XIII és la manifestació del principi de subtracció, oblit, son i mort; contrari al principi d'addició, record, consciència i vida. Si el jo es separa de l’ànima i el cos, oblidem. Si el jo i l’ànima se’n van, dormim. Si del jo, l’ànima i el cos marxen, morim, queda el cadàver, és la desencarnació, contrari al procés d’encarnació que és la suma de jo, ànima i cos.

     La dalla és la força de la des encarnació que talla els llaços entre el jo, l’ànima i el cos.

     Què uneix tots aquests elements, com recordem, com despertem, com vivim?

     La memòria és la màgia en l’àmbit subjectiu que evoca les coses del passat, les actualitza. El record resulta d’una operació màgica que fa sortir del no res una imatge viva del passat. Podem qualificar-la de diferents maneres: empremta impressió, símbol perquè actualitza una realitat, còpia perquè reprodueix l’original, o fantasma perquè sorgeix de l’oblit.

     Hi ha varies classes de memòria: automàtica, mecànica, lògica i vertical. Aquí només interessa la memòria vertical, moral o reveladora. Aquesta no té automatismes ni evoca el passat, el cor l'alimenta, i és més eficaç quant menor és la indiferència. La falta d’interès moral és el motiu principal de la seva debilitat. Aquesta memòria enllaça la consciència ordinària amb els estats superiors. És la facultat que té el jo inferior de reproduir l’experiència i de saber del jo transcendent; o l'aptitud del jo transcendent per impregnar de la seva experiència i saber la consciència del jo inferior. Ens fa més savis i  menys escèptics, materialistes i  deterministes. És font de certesa vers la transcendència i la immortalitat.

     La memòria vertical s’incrementa a mida que els tres vots sagrats van capacitant a l’home inferior a escoltar i percebre les coses superiors. En el desenvolupament de la memòria vertical només té importància el grau de purificació derivat dels tres vots. L'interès intel·lectual per si mateix no compta.

                

                                                        

                                                             

     Quant més mecànica és una cosa més difícil és per la consciencia captar-la. L'explicació mecànica no és real, doncs allunya l’objecte de la comprensió sensible i concebible per situar-se en un pla inconscient. La mecànica neuromuscular del somriure no explica l'alegria. El que es diu mecànic és realment inconscient, “privat de consciencia”. La consciència és el que fa comprensible el mecànic, ja que això no és mes que la consciència reduïda a la mínima expressió.

     La clau de l’evolució biològica és l’home, no la cèl·lula orgànica primitiva.

    La rememoració s’ha de buscar en el màxim grau de desenvolupament de la memòria vertical o moral.

      

     El prototipus d'intensitat en l'evocació de la memòria es mostra en el passatge de la “resurrecció de Llàtzer.” Fer tornar a la vida retirant la pedra i cridant amb “veu forta,” és el paradigma de l’esforç que triomfa sobre el dubte i la desesperació, tot el que bloqueja el nostre camí. En la memòria vertical hom és incapaç de recordar aquelles coses que creu perdudes. El dubte i la falta de fe paralitzen l’esforç de l'evocació. En el mon espiritual quant més forta i audible és la veu, més patiment i esforç expressa. La intensitat de l’evocació és la que realitza el miracle de tornar a la memòria l’oblidat, o la vida  al mort.
                                                                               

                 

     L’evocació és un miracle, la resta solament és màquina. L'opció humana està entre ser màquina i esclau o el miracle de la llibertat.

     La màquina humana funciona “màxim plaer amb mínim esforç.” L’home és completament previsible, si ets ric seràs conservador. Es produeix el miracle quan el ric abandona el que té per donar-ho als pobres, o quan l’home perdona l’enemic. “El sermó de la muntanya”ensenya saber “fer” en contraposició al “funcionar.”

     Beneir a qui et maleeix no arriba per si sol, es fa. Només es fan miracles, la resta passa com a part d’un funcionament automàtic. Sols mitjançant el miracle s’expressa el verdader ser i revela la seva paraula creadora.

 

     Tot es va fer pel verb, i sense ell res es va fer de quant existia. L’evocació pertany al fer, al miracle, a la memòria vertical. En la memòria lògica es pot barrejar fer i funcionar.

     L’oblit és el mitjà de transició d’un estat de consciència a un altre, per dormir cal oblidar, l' insomni, seria aquesta incapacitat. Despertar és recordar i oblidar, al menys parcialment, les experiències del món del somni.

     La unió mística de l’ànima és l’oblit del mon fenomènic i el record del transcendent. La mort és el reclam de d’alt i l’oblit de baix. El naixement és l’oblit del cel i el record de la terra.

      La serp del Gènesis no menteix quan diu “no morireu”, està en possessió d’un tercer terme, ofereix a Eva el principi de la cristal·lització de l’esser humà, que serà capaç de resistir i fer-se refractari a la mort. La cristal·lització s’efectua per fricció, per energia elèctrica resultant de la lluita entre el sí i el no. La seva alternativa és la lluita produint energia elèctrica, oposant-se a la pràctica de la irradiació, del ser humà transformant-se en centre solar: “Llavors els justos brillaran com el sol en el regne del seu Pare.” 

     La construcció de la torre de Babel no és una il·lusió, és la immortalitat que la serp promet quan diu: “de cap manera morireu”. El fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal provoca en l’home la fricció interna de la lluita entre el sí i el no, que origina el foc elèctric que efectuarà la cristal·lització que resistirà la mort. Aquest és el mètode de la construcció de la torre de Babel i és el nucli íntim i secret de la ciència materialista en general.

                                                                  

     De fet hi ha dos morts i dues immortalitats. La paràbola del fill pròdig hi fa referència: “Aquest fill estava mort i ha tornat a la vida, estava perdut i hi ha estat trobat. ”Aquí es tracte de l’allunyament de la casa del pare. L’altre és la cristal·lització complerta que és la mort des del punt de vista espiritual, la promesa de la serp d’encarregar-se que continuï la vida horitzontal permanentment, suplint la falta de saviesa i amor Diví, mitjançant l'intel·lecte i l'electricitat psicofísica, que seran la font de la vida. La serp entén per vida el que Déu entén per mort.

     El tarot contempla una vida i una mort horitzontal i vertical, el pensament que sosté les cartes pensa que la verdadera creu és la del Calvari, que té dues vides i dos morts oposades. La resurrecció no és només el triomf de la vida sobre la mort, sinó també la victòria de la vida sobre la vida, triomf de la vertical sobre l’horitzontal, de la irradiació sobre la cristal·lització. No busqueu el que està viu en la infertilitat de l’esfera de la mort, de l’intel·lecte elèctric, en la serp: “Perquè busqueu entre els morts el que està viu.”

     L’home que ha experimentat el seu propi nucli, verdaderament, al menys una vegada, sentint l’alè, la llum i la calor divina, sap el que és la immortalitat i és conscient de la seva pròpia. La certitud no ve d’arguments sinó de l’experiència.

     Tota la Tradició, el tarot inclòs, síntesi de mística, gnosis i màgia sagrada, ofereix tres mètodes d'experiència amb el seu corol·lari o mètode filosòfic per assumir la certesa. La via mística de purificació, il·luminació i unió és l'experiència voluntària i conscient de les tres etapes del camí de l’ànima desprès de la mort: purgatori, cel i Déu. Aquesta via no és exclusiva del cristianisme, també els tractats hermètics de l’antic Egipte, per exemple, parlen de la via purgativa, il·luminativa i unitiva.

     La concentració és l’art d’oblidar, el recolliment profund o meditació és l’art de dormir, i la contemplació condueix al domini de l’art de morir. L’oblit, el son i la mort sempre porten al futur, a l'experiència mística de la unió amb Déu, i a través d' ella a la certesa de la immortalitat.

     La fe autèntica revela, actua i creix en la purificació; L’esperança és l’agent i el fruit de la il·luminació, i la caritat consuma la unió de l’ànima amb Déu. Només pot ser així, el savi no il·luminat seria un excèntric, el mag sense llum seria un bruixot, i el filòsof podria ser un escèptic aficionat als jocs intel·lectuals. La font d’ on el gnòstic extreu la revelació, el mag el poder i el filòsof les llums és única,  es el contacte més o menys immediat amb la transcendència.

     És de relativa importància el que es sap o la experiència passada. A tothom se’l jutja per la fe, l’esperança i la integritat, per la qualitat de la purificació, il·luminació i integritat, és a dir, estar menys subjecte al dubte, la desesperació i al judici condemnatori.

     L’esquelet sobre una terra negra, sega membres humans, no cossos sencers, actua com a guardià d’un determinat nivell evitant el traspàs dels membres que s’excedeixen en la seva realitat.

     Així com la torre de Babel construeix amb energia elèctrica animada i intel·lectualitzada, la mort talla els brots que s’excedeixen del pla d’existència que no els pertany per dret, evitant que el mon espiritual sigui envaït per manifestacions del mon físic. La làmina de la mort actua com a guardiana del llindar entre dos mons, amputant els membres que s’han tornat inútils i així alliberar l’esser de les parts contaminades.

                                                                

       m