L'ESTEL

LAMINA XVII

      L’arcà nº XVII del tarot és el del creixement, en ell l’augment de volum és progressiu, al contrari de la torre que creix a salts, com la superposició de maons. La sàvia puja pel tronc, la torre és seca.

El tema principal és el de la savia universal de la vida, el vincle que hi ha entre la consciencia i l’acció.

                                                                                 

Així com existeix un quelcom que efectua el pas de la imaginació a la realitat, hi ha també un agent que fa la transició de l’estat germinatiu a la maduresa, d’allò que només existeix en potencia a la realització.

És l’agent transformador de l'ideal en real, ja sigui una llavor, un nadó, un projecte, un desig, l’univers, etc. En tot s’ha de pressuposar una força activa que efectua la transició de potencia a realitat, quelcom que actua entre la llavor i l’arbre.

                                                                               

L’agent màgic és de naturalesa elèctrica, actua per descarregues, i es sec i calent. La torre és producte de dues sequedats: la torre de baix i el llamp de d’alt. L’arcà del creixement és d’aigua, flueix. La continuïtat transformadora és la manifestació essencial de l’agent de creixement, la fulguració creadora és el mitjancer màgic.

                                                                            

Hi ha foc celestial “d’amor diví” i el foc de l’electricitat resultat de la fricció, hi ha aigua celestial de la sàvia del creixement i l’aigua de l'inconscient de la col·lectivitat devoradora, l’origen dels diluvis i anegaments.  

                                                                                

Una dona avoca aigua de dues gerres amb els dos braços, les aigües es barregen en el riu.   

Aquesta barreja és l’historia de la vida humana, de la humanitat i de l'evolució còsmica. El riu de la continuïtat (herència, tradició, evolució), arrossega cap a un futur tot el sa, noble, sant i diví del passat, barrejat amb tot el purulent, blasfem i diabòlic. Tant la “vella serp enfangada” com una espècie de “deu fluït” circulen per les venes de la humanitat. Corren en aquest riu de la vida sempre junts el verí de la serp i la llàgrima de la verge?. Sí, en tant que el present és acció i voluntat, i no, perquè el futur és l’estel del mar de l’enteniment i l’esperança. En l’acció el dualisme desperta la voluntat i la fa passar de passiva a activa, tot esforç pressuposa un dualisme pràctic i concret.

En la historia els mestres del dualisme no pretenien explicar el mon, sinó despertar la voluntat dormida, l’esforç que es manifesta en la capacitat de dir sí i no. Fatalisme, resignació, quietisme, pressuposen el son de la voluntat.

Qui aspira a un fi pràctic no pot acceptar tal com és el riu de la vida humana, de la historia i de l'evolució còsmica deixant-se arrossegar per ell, estem obligats a distingir entre les aigües de la “serp enfangada” i el “deu fluït”, dir sí i no amb totes les conseqüències pràctiques que implica.

L’arcà de l’estel, amb els seus acompanyants ens conviden a fer un esforç conscient, a observar la lluminària de la justícia contemplativa (groc i amb vuit raigs) amb la justícia activa de l’estel (vermell i d'igual número de puntes). Ens mostra la mirada per unir el principi guia de l’enteniment amb el principi guia de la voluntat, és a dir, superar el dualisme mitjançant l’operació alquímica de la unió dels contraris. Aquesta aliança irradia en el mon la “força lluminosa” que el fa desitjable. És la promesa de la força i de la llum.

L’estel constituït per l’aliança de la contemplació amb l’activitat és l’antítesi de “no hi ha res de nou sota el sol”, representa l’esperança que proclama al món que el que va ser prepara el que serà, i el que es va fer prepara el que es farà. Tot es nou sota el sol, cada dia és un esdeveniment i una revelació única que mai es repeteix.

L'esperança no és quelcom subjectiu, propi de l'optimisme, és una força i llum que irradia objectivament dirigint l’evolució creadora cap al futur del mon. Podria ser l’equivalent celestial i espiritual de l’instin natural de la reproducció biològica, que gracies a la mutació origina la selecció natural.

L’esperança és la que mou i dirigeix l’evolució espiritual en el món. Com es mou, és força objectiva, i en la mida que orienta i dirigeix, és llum subjectiva, és a dir, “força llum”. L’esperança podria ser en l’evolució espiritual un equivalent a l’instin de la reproducció en l'evolució biològica, és la força i la llum de la causa final del mon o ideal del mon, el punt de la unitat entre el que hi ha fora i el que hi ha dins, entre el material i l’ espiritual, és el deu home o Jesuscrist ressuscitat. 

                                                                                      
“Jo sóc l’alfa i l’omega” és indicatiu de l’estel de l’arcà que significa jo sóc l’activitat, la causa eficient que posa tot en moviment, i la contemplació, la causa final que porta cap a si tot el que està en moviment. L’estel diu, jo sóc l’acció primordial i l’espera incessant fins que tot arribi on jo estic.

L’esperança fruit del matrimoni dels contraris no accepta el dualisme i ens convida no només a creure en la unitat final, sinó a treballar per realitzar-la, contemplant juntament l’essència del creixement biològic i espiritual, és a dir, l’agent de creixement i l’esperança per tal de retrobar la seva analogia, el seu parentiu i la seva identitat. 

                                                                               

“Apartar les aigües de sota el firmament de les aigües de sobre el firmament”: comprendre que la llum que està per sobre de la consciència, i la força instintiva del creixement que passa per sota la consciència son un mateix cos, un mateix impuls, separats perquè actuïn de forma diferent. L’aigua principi de creixement i d’evolució tan biològica com espiritual.

*************

Cal copsar la percepció instintiva que el principi de la sàvia líquida portadora de l’agent de creixement i el principi de l’esperança son un.

      L’arcà XVII representa una dona, principi matern, situada entre la constel·lació de l’esperança, per damunt d’ella, i el riu de la continuïtat biològica, per sota. Tota mare professa una doble fe, la de l’esperança celeste, el pervindré serà millor que el present, i la fe de la continuïtat terrestre, el riu de les successives generacions segueix endavant en la direcció assenyalada des de dalt. La maternitat pel fet de ser-ho, confessa l’origen i la finalitat divina del món, si no fos així, les dones es negarien a tenir fills destinats a ser víctimes de l’absurd. Per això, és també l’arcà de Eva, en ella trobem l’esperança celestial i la benedicció primordial del creador: “sigueu prolífics i multiplique-ho-vos”.

      L’arcà de l’esperança i la continuïtat és el de la unió de les aigües superiors i inferiors en el segon dia de la creació, la inspiració es troba en el punt on les aigües separades es troben, on conflueixen les dues corrents de l’esperança i la continuïtat. Quan la circulació de la sang humana, que porta la continuïtat, i la irradiació de l’esperança, que és la sang del món espiritual es toquen, es produeix la inspiració. Però cal estar encarnat, és a dir, sentir el pols de la sang terrestre per poder elevar- se sobre ella i unir- se a la sang lluminosa del cel.

     Tota paraula humana pot esdevenir màgica si és sincera fins a comprometràs amb la sang, i si és plena de fe pot posar en moviment les aigües lluminoses de l’esperança. Al crit de jesuscrist donat en la creu al entregar l’esperit, el vel del santuari s’esquinçà de dalt a baix, perquè aquest contenia l’encontre suprem de l’ultima gota de la sang avocada en l’oceà d’esperança del mon.

     La inspiració neix de la sang i de la llum, i d’aquí totes les formes tradicionals d’invocació, tota altra manera és de naturalesa elèctrica originada per les forces de la serp.

     La realitat no està a l’abast de la voluntat arbitraria de l’home, tampoc la serp hi té accés. La realitat només està dominada per Déu i els seus servidors mitjançant el denominat agent de creixement, es tracte del medi actiu d’aquesta operació.

     La acció personal divina no està controlada per la voluntat personal humana. L’agent de creixement és el que serveix d’instrument en l’obra divina, és el medi dinàmic del miracle. Entenent per miracle l’efecte de l’acció d’una força essencial i completament aliena a la voluntat personal humana, però que al mateix temps no és indiferent a les qualitats morals de les aspiracions de l'esmentada voluntat, i pot conferir-li un poder de realització superior a les forces del determinisme físic, biològic, psicològic i intel·lectual.

     La magià divina és la consciencia moral que crida demanant ajuda a la consciencia moral superior, que respon posant en marxa l’agent del creixement ajuntant les aigües inferiors de la vida i les aigües superiors de l’esperança.

     Ni la ciència ni la magià personal fan miracles, totes dues son un cercle tancat que es pot eixamplar fins l’infinit, però sempre dintre de la captivitat del cercle. Tots els fenòmens màgics i científics depenen del poder i la saviesa humana, mentre que el miracle procedeix de la saviesa i el poder de Déu, que vol dir que la participació conscient de l’home en els miracles de la màgia sagrada comencen per la mística, la gnosi i la magià sagrada pràctica.

     En principi aquest cercle està tancat per a l’home, però tota persona de forma individual pot sortir-ne, escollint un ideal més elevat i renunciar a les avantatges que el cercle comporta.

     “Jo sóc la porta” és la formula que ofereix la tradició per sortir del cercle tancat:” Si un entra per mi estarà salv. Entrarà, sortirà i trobarà pastures”. Tot el que es mogui per l' ideal de la “bona nova” es mourà en espiral, entrant i sortint del cercle: “El cel obert” és la via de l’espiral.

     Aquest és l’arcà del creixement tan espiritual com biològic. Plantes, animals, problemes, idees, la historia de la humanitat i la de la salvació també, tot creix en espiral. Els estels emanen llum, que es transforma en líquid per mitja de la dona que avoca aigua, que fa créixer els matolls en el desert.

     L’aigua fa créixer els matolls en el desert, la dona avoca aigua,. La dona transforma l’esperança en continuïtat de la tradició i de les generacions, per això creixen els matolls. Hi ha una espiral que baixa dels estels a la dona i desprès a l’aigua per acabar en els matolls.

     L’arcà respon a les preguntes; Què és necessari perquè els matolls visquin? els estels, la dona i l’aigua. Què és precís perquè l’evolució de la humanitat continuí? Esperança, dona i aigua. Per què la veritat espiritual prevalgui i no quedi oblidada te que estar present, l’esperança, la creativitat lleial i la tradició. Sempre necessaris els tres testimonis: esperit, sang i aigua. La seva unitat en l’acció concertada fa a l’agent de creixement indestructible, irreversible i de moviment impassible.

     La taula maragda diu: ”I com totes les coses procedeixen d’un, per irradiació del un, així totes les coses naixeren d’aquest un per adaptació”. L’un és el creador de les essències de totes les coses. Hi ha un altre agent que adapta l’existència de les coses a la seva essència, és el principi d’adaptació d’allò nascut o el seu prototip creat, aquest és l’agent de creixement o principi d’evolució.

     Aquest principi d’evolució és engendrat per la llum espontània de l’esperança (Sol), reflectida en el moviment de les aigües inferiors (Lluna), que produeix un impuls general (Vent), que porta l’esperança primordial a la seva realització en el pla material (Terra), i aquesta brinda els elements constitutius, l’alimenta.

"El pare és el Sol, la seva mare la LLuna, el Vent el porta en el seu sí, i la Terra l'alimenta"

      La llum de dalt es reflecteix a baix i en l' impuls evolutiu resultant utilitza els elements materials i és l’agent que adapta l’existència a l’essència, Thelema, que significa voluntat espontània (desig i voluntat).

     L’agent de creixement, és la vigorosa força de la força, que triomfa en el subtil i penetra els sòlits.    

פ