LA LLUNA ....... PRIMERA PART

                                            La lluna

     La làmina NºXVIII suggereix el problema del moviment retrògrad contrari al de la vida i antítesis de la carta anterior, l’estel. La lluna tracta d’idees, sentiments i impulsos de la voluntat relacionats  amb el retrocés i inversió del moviment evolutiu de la vida, i de la consciència.

      L’arcà nº XVIII és l’agent de decreixement o principi de l’eclipsi. Es tracta de quelcom que ja trobem aquí, donat e imposat a tota ànima encarnada. El principi de decreixement està present independentment del diable i de les torres de Babel.

     És l’arcà de la doble corrent “intel·ligència - matèria”, en contraposició el corrent “intuïció - consciència”.

     La Lluna, principi de reflexió, és il·luminada pel Sol, igual que l’ intel·lecte humà reflecteix la llum creadora de la consciència, tal com el cranc neda enrere, també la intel·ligència ho fa, en direcció efecte causa en realitzar l’ acte de coneixement que l’hi és propi. La voluntat de dominar la natura és la que posa en moviment el mecanisme intel·lectual que l’hi dona les normes de joc per fer-ho.  

   

     En la consciència es manifesten tres espècies de llum: la llum creadora, que participa de l’obra del món més enllà del sisè dia i es denomina evolució creadora. La llum reflectida, que il·lumina el fosc camp de l’acció de la voluntat humana i l’hi diem matèria. I la llum revelada, que ens orienta cap a valors i veritats transcendentals que son el criteri últim de tot el que és volgut i verdader en l’espai i el temps. Gràcies a  aquestes llums l’home és creador, participa en l’evolució creadora, és senyor de la matèria, autor de l’obra civilitzadora i adorador de Déu. Són les tres lluminàries del microcosmos humà: consciència creadora, intel·ligència reflectida i revelació de d’alt. Sol, Lluna i Estels.

     La Lluna és l’arcà de la parella “terra - lluna” o “materialitat – intel·ligència”. L’aspecte material i mecànic del món és en relació a la intel·ligència, o facultat de la consciència que procedeix dels efectes a les causes per inducció i deducció, el que la Terra és respecte a la Lluna. La intel·ligència està en sintonia amb la matèria, que es presta fàcilment al anàlisi i la síntesi de el intel·lecte. Son parell inseparable. Si la ment no fos capaç de dividir el medi fins l’ infinit i recompondre’l  indefinidament, no podria separar el conjunt de les coses particulars per agrupar-les en categories i classes. L’ home no podria fabricar i utilitzar màquines i estris com a complement dels òrgans de percepció i acció. La divisibilitat i mal·leabilitat de la matèria son indispensables a la intel·ligència, com l’aigua li és al peix, és el seu element vital. El intel·lecte busca reduir el moviment a l’ immobilitat i transformar el temps en espai. La seva repetició, que li és pròpia, no és més que l’ element immòbil en el moviment, és l’ element espacial en el temps. Substituïm  el moviment per la representació del cercle en l’ espai. Exemple: Les estacions de l’any.

     “No hi ha res de nou sota el Sol”. és el dogma de fe del intel·lecte, significa que qualsevol experiència que pressuposem nova és simplement una experiència que el temps la fa semblar nova, el temps no crea res, només combina i recombina allò conegut des de sempre en l’espai. El temps, com el vent, produeix la repetició infinita de les onades en la superfície del mar que no canvia mai.

     Aquest arcà té com objecte fer créixer el desig d’anar més lluny que la intel·ligència i donar la possibilitat de sortir del seu medi  

                                               

                                                 

     La intel·ligència està còmoda a casa seva, operant amb la matèria, descomponent els objectes en substancies químiques i àtoms. La ciència dita “oculta” fa el mateix intentant descompondre l’home en principis: esperit, ànima i cos. El vedanta el divideix en cinc, l’ astrologia amb dotze, i així tots els sistemes. És el intel·lecte qui esquartera l’home, dons només se li presenten amb claredat les coses discontinues, representant el moviment com una sèrie d’imatges congelades, es basa en posicions del moviment, no en el progrés en si per al que passa d’una posició a l’altre.

     A la intel·ligència l’interessa el producte final, no la producció, vol sempre els resultats.

     Contràriament, l’evangeli de Sant Joan “En el principi existia el verb...” és el principi de la intuïció de la fe i de la primavera, és l’inici i proclama la mobilitat en el fons de la vida i de la llum de la consciència com a punt de partida, invita a la intel·ligència a un acte de profunda violència amb si mateixa, a passar del plano del creat al plano de la creativitat, a efectuar la conjunció del Sol i la Lluna. La intel·ligència adaptada al concepte de “No hi ha res de nou sota el Sol” està avocada a la creativitat prodigada en les paraules “En el principi existia el verb....”, que vol dir que encara que la ment es presenta en l’ immobilitat està obligada a prendre part en l’art pur creador del verb, perquè en el verb està la vida que és la llum dels homes. I encara que l’ intel·lecte té per objecte el sòlid, té com a vocació principal entendre el món com acte organitzador del verb i a Jesuscrist com a verb còsmic.

                                                    

FI DE LA PRIMERA PART