LA FORÇA

ARCA Nº XI

L’obediència de l’animalitat santa depèn de l’instin, i està representada en la visió d’Ezequiel i en L’Apocalipsi pels quatre animals sintetitzats en l’esfinx. És, la instintivitat divina o regne de Déu en l’inconscient i en ell mateix; és la religió implícita, la que inunda el món, emana de Déu i omple els éssers d’esperança i fe des del més íntim impuls vital davant la presència immediata de Déu; És el gran sí de tots els éssers vius que es manifesta pel fet de viure i preferir la vida a la mort, inconscient certesa de que la vida prové d’una font sagrada i flueix cap a un valor suprem, que aquesta vida és un do, benedicció i missió.

La font de la vida és la religió, conscient o inconscient, és a dir, la percepció de la presencia de Déu i la reacció davant aquesta presencia. Tots els éssers estan batejats i confirmats en la religió natural, doncs mentre viuen tenen fe i esperança, però el bateig i confirmació en el foc i en l’esperit, els sagraments de l’amor, superen els de la religió natural doncs porten perdó i curació a la naturalesa caiguda.

També la naturalesa caiguda té el seu misteri inconscient, la seva percepció de les aigües o instintivitat col·lectiva i la seva reacció, els seus animals. Amb això es diferencien les“aigües del mar transparent” de les “aigües vomitades per la serp”, les unes cristallines, les altres com un riu en persecució d’arrastrar a la dona. Hom pot ser il·luminat per la claredat de la contemplació o arrossegat pel riu electritzant d’apassionats arguments tendents a una finalitat.

  El llibre de la revelació ho anomena de diferent manera, contraposant l’animalitat santa a la bestialitat perversa. En els dos casos es tracte del misteri de la força, és a dir, el que mou a la naturalesa no caiguda i el que mou a la naturalesa caiguda. Com que la força no és més que un principi de reacció que pressuposa una percepció prèvia, ambdós es resumeixen amb dos figures femenines.

                                                   

 L’una és l’ànima de la naturalesa còsmica no caiguda (Sol, Lluna, estels...), l’altre és l’ànima de la naturalesa terrestre caiguda (or, pedres precioses, perles, la bestia...). L’una, la mare, és la percepció del que hi ha a dalt i la reacció davant el percebut i la realització, el part. L’altre és la percepció horitzontal i la corresponen recepció amb un goig estèril.

                                 

      L’ànima de la naturalesa verge i fèrtil és la Verge Mare, la naturalesa no caiguda en els dolors d’un part permanent fins a consumar-se el naixement ideal de tots els naixements. La evolució, el progrés genealògic, les profecies i les esperances son en realitat els dolors del part a través de les èpoques a l’espera del naixement. És el fi de la naturalesa naturant a traves de la historia: “el verb es va fer carn i habità entre nosaltres”.                                                   

                         


Tot això estava present en Maria i és per aquest motiu que la naturalesa no caiguda va donar naixement al verb. A partir d’aquest esdeveniment la naturalesa es va superar a si mateixa i començà l’època del sobrenatural, el temps de la màgia divina. La naturalesa santa s’ha tornat cooperadora dels miracles de l’evolució del segon naixement.

                  

La verge és el principi de la força, des de l’inici coopera en els actes sobrenaturals de l’esperit sant.

El vi de les “noces de Cana” va ser creat a partir de l’aigua, la Verge hi era present participant. En la multiplicació dels pans i els peixos també hi col·labora la naturalesa, com amb el cec en la piscina de Siloe. El Ressuscitat invita a Tomàs a tocar les seves nafres.

 
        La Força està representada per una dona dominant un lleó, obrin-li la boca amb les mans. Ho fa amb facilitat, sense esforç, com el Mag amb la seva manipulació. Els barrets son similars, vol dir que els dos manifesten aspectes diferents d’un mateix principi, la integritat de l’atenció. Amb la naturalitat de l’execució exclouen divisió interna obviant obstacles i esforços.                       

                                                                                                                    

                                                                                                                                  

El Mag és l’arcà de la integritat de la consciencia, de la concentració sense esforç. La Força és l’arcà de la integritat natural de l’ésser, del poder sense esforç, la força domina el lleó amb una energia que pertany a un ordre i pla superior al físic. La carta ens mostra el camí per abandonar el pla de la quantitat i “ELV”-nos al de la qualitat, on es manifesta la superioritat de la Verge. El lleó no està obligat, obeeix a la seva natura, la bestia reconeix l’animalitat santa. La màgia de la naturalesa verge desperta el costat virginal del lleó. Aquesta és la força que l’arcà ens revela.


                             


 Fi de la primera part.