ELPENJAT
Penjat d’un peu entre dos arbres amb les branques tallades, la cama esquerra doblegada per el genoll formant escaire, coronat amb una creu damunt, i amb les mans aparentment lligades a l’esquena. La imatge comporta un conflicte entre la situació que es troba el mag i la supervivència física, però més enllà d’aquesta qüestió formal, ens porta a pensar en la gravitació universal i en els temes que ens introdueixen en els aspectes físic, psíquic i espiritual.
En totes les manifestacions de l’univers la força de la gra- vetat és central: formes socials, de desenvolupament biològic, humà, animal, mineral, cel·lular,també la llibertat amb els seus límits i condicionaments. La religió és la manifestació espiritual de la gravetat. Sempre hi ha un centre gravitatori universal analògic al centre gravitatori espiritual.
La paraula “caiguda”, que en termes físics correspon a un canvi d’altura o de condició, ve a ser un reflex del canvi de relació que patiren els primers pares al ser expulsats del paradís.
L’arcà mostra l’estat de l’home i de la humanitat situat entre dos camps gravitatoris, amb dos centres diferents: el regne dels cels i el regne del príncep d’aquest món.
Aquests camps gravitatoris es compenetren però no es confonen, son discernibles.
El penjat és l’estat en que l’home ha substituït la gravetat de la terra i comporta alhora un benefici i un martiri. La fugida al desert, la vida monacal...etc, representa una sortida buscant la soledat, sempre provocada per l’atracció de dalt, per trobar una relació entre la gravitació del cel i de la terra i mantenir una certa tensió espiritual.
El passatge de la barca dirigint-se a Cafarnaüm és exemplar. Jesucrist, centre de l’atracció espiritual, camina sobre les aigües en la tempesta i els hi diu:“Jo sóc, no tingueu por”. Pera vol acostar-se i Crist l’hi diu :”vine”, però comença a enfonsar-se. El Senyor l’agafa per la mà dient-li: “Home de poca fe, per què has dubtat?”. “Jo sóc” és la formula de la revelació de l’essència divina de Jesucrist en el mon de la existència. “jo sóc, no tingueu por” significa jo sóc la gravitació, qui es subjecti a mi no naufragarà.
La por és deguda a l’amenaça de ser engolit per les forces elementals de la gravitació inferior, arrossegat per l’agitació cega del mar; la mort. “Jo sóc, no tingueu por” és el missatge central del Senyor de la gravitació celeste. Hi ha un camp de gravitació diferent a la mort, qui entra en ell pot caminar sobre les aigües. Es un missatge d’immortalitat. “Jo estic amb vosaltres fins el fi del mon” conté la llavor de tota l’obra temporal, sacrifici i resurrecció de Jesucrist.
La gravetat celeste de l’evolució i vida espiritual és l’expansió del teixit a partir del centre gravitacional, atrau l’ideal de irradiació: pobresa,obediència i integritat. La gravitació terrestre empeny cap a l’ideal de coagulació: possessió, poder i plaer.
La polaritat és així, no sols hem de veure i pensar clar, també voler clar. No es poden servir dos amos a la vegada.
L’home que viu en la llei de la gravetat celeste es troba suspès i invertit. Això significa soledat, però no sentir-se sol, sinó fora del món tan terrestre com celestial. Pot pujar o baixar però resideix en terra de ningú.
Està invertit, el terreny sòlid es sota els seus peus, el mon d’abaix sols és percebut per el cap. La voluntat està lligada a d’alt, amb contacte amb el mon espiritual sense mediació del pensament o el sentiment, sap coses que la seva ment encara no és conscient. El futur obra en ell més que l’experiència o la memòria, el que activa la voluntat és la causa final que està per damunt del pensament, imaginació i memòria.
Normalment, abans d’actuar hom pensa, imagina, desitja i obra. En l’home espiritual, la voluntat té el paper d’estimulant i educador del sentiment i el pensament. Primer actua, desprès desitja i finalment comprèn.
La certesa que s’apodera de la voluntat passa al sentiment i al pensament. Això s’entén per fe, que és la garantia del que s’espera de les realitats que no es veuen.
Abraham, va sortir sense saber on anava, no tenia la certesa, va obeir, és a dir, va actuar avanç que la imaginació i el pensament comprenguessin. El cap anava darrera els peus, obeïa, no veia els perills. Abraham estava en la postura del penjat.”Obeïa al ser cridat per Deu” és la clau del misteri de la fe,l’instintiu saber de la voluntat.
La voluntat és una força activa i per poder percebre s’ha de tornar passiva, però si és així, deixa de ser voluntat perquè aquesta és la seva naturalesa i per tant, no es pot tornar passiva, sinó canviar el centre de gravetat transformant “la meva voluntat” en “la teva voluntat”. Només un acte intern d’amor és capaç de fer aquest canvi. Aquesta transformació se’n diu obediència, per ella, la voluntat pot arribar a percebre la revelació que s’infon des de d’alt, ha de trobar-se ja en aquest estat per poder percebre la inspiració i ser marcada pel segell de la vocació, el do de la fe.
Aquest do sobrenatural no és confiança raonable a l’ autoritat. Quant la voluntat està unida a Déu, al reste de les facultats estan en suspens, l’ànima s’avança al cap, l’enteniment comprendrà més tard.
El Tarot, tal i com s’entén des de el punt de vista tradicional, aspira a que el pensament, la imaginació i la memoria aconpanyin a la voluntat en el moment que aquesta està en total obediéncia amb el mon diví.
El símbol és l’únic mitjà capaç d’impedir que el pensament i la imaginació quedin en suspens quant la voluntat rep la revelació de d’alt; i fer que ambdues l’acompanyin en un acte d’obediència receptiva, de tal manera que l’ànima no sols tingui la revelació de la fe, sinó que també hi participin l’enteniment i la memòria.
Aquest és el punt principal del tarot tradicional pràctic i també és la seva contribució a la mística. El seu fi està en l’experiència, no en l’explicació o la reglamentació. Tot el conjunt d’arcans son en ells mateixos un penjat, on predomina la fe des de el principi i per molt temps, gràcies a un ascetisme interior de llarga evolució que consisteix a capacitar el pensament i la imaginació per trobar-se presents el dia que prengui el foc de la fe.
Amb el temps aquestes potències es fan cada vegada mes aptes per participar-hi, fins a poder-ho fer les tres sense diferencies,això se’n diu iniciació hermètica.
Aquesta iniciació no pot trobar-se mai en contradicció amb la fe autèntica, l’experiència mística és la base de l’experiència de la fe.
Per assolir aquest ideal es moralitza el pensament, substituint la lògica formal per la lògica moral, introduint calor en la llum del discurs mental, bàsicament fred, convertint-se en solar.
S’intelectualitza la imaginació, aquesta abandona el joc d’associaciò lliure i arbitrari i es disciplina en raó de la lógica moral,seguint la llei del simbolisme.
D’aquesta manera pensament i imaginació es tornen atents i capaços de participar en l’experiència mística.
Aquí el simbolisme és principal, és preparador i educador, ja que és a la vegada informatiu i lògic segons la consciència. L’educació fa perdre la calor febril a la imaginació i es torna lluminosa obrin-se a la reflexió i abandonant la fantasia.
Amb l’ànima girada cap a Déu la voluntat es torna un òrgan de percepció i execució, el pensament esdevé càlid i lluminós.
La imaginació queda capacitada per reflectir la veritat com la Lluna reflecteix el Sol.
Aquestes tres potencies son oferides voluntàriament mitjançant els tres vots tradicionals: l’obediència que sacrifica la voluntat, la pobresa que sacrifica el pensament arbitrari i la integritat que sacrifica la imaginació lliure. Així es transformen en miralls de la revelació de d’alt i deixen de ser instruments de l’arbitrarietat humana.
Les branques tallades simbolitzen que el penjat està fora de les influències fenoméniques i arbitraries d’aquest món.
El vincle dels penjats és el que hi ha entre les tenebres i la llum creada, suspès entre el potencial i el real. Viu en la fe autèntica del “Do del negre perfecte”, el do de la certesa perfecta a partir del negre de les tenebres ultralluminaries. Hi ha tenebres d’ignorància i ceguesa, i tenebres del coneixement que superen les potències naturals cognitives de l’home, aquestes es revelen en la visió intuïtiva.
La certesa de la fe procedeix de l’encontre viscut amb la veritat i de l’efecte persuasiu i transformador d’aquesta. Tota certesa per raonament es hipotètica.
La pedra no té moviment propi, només pot ser moguda, la situació del penjat és similar sols, pot ser mogut des de d’alt.
La fe autèntica porta una certesa absoluta, sobretot si no es limita a la voluntat i aconsegueix fer participar en l’experiència l’enteniment i l’imaginari, llavors es converteix en quelcom similar a fe i saviesa sublim.
Moisès va ser educat en la saviesa egípcia, però fins l’encontre amb l’àngel de Yavheh, aparegut en forma de bardissa ardent, no va iniciar la seva vertadera missió.
Des de Egipte a la creu del Calvari, passant pel desert del Sinaí, sols hi ha un camí, el de la revelació divina per una banda, i el camí històric del monoteisme en la consciència humana per l’altre.
El cor ens dona la certesa de la fe autèntica en el foc d’Emaus que es manifesta de forma immediata als que volen caminar amb comú amb nosaltres.
l
No hay comentarios:
Publicar un comentario