LÀMINA XVIII...TERCERA PART

                                                                LA LLUNA

                                                                  




                                

     La consciencia és l’ única entrada a un món obert molt més ampli que el rebut pels sentits i la clau d’aquesta porta és la decisió de la intel·ligència de fer-se serventa de la consciencia. El paper de la “consciencia moral”, en el pas del mon superficial al profund, es fer de “guardià del llindar”, és a dir, administrador de la justícia de la pròpia consciencia, sobreposant-se a la veritat sobre un mateix.

                          

     La intuïció reveladora del món profund és l’ intel·ligència sotmesa a la consciència formant una unitat.

     No hi ha tècniques per passar del món superficial al profund fora del sacrifici de l’ intel·lecte a la consciencia. L’espiritual només

s’assumeix amb l’esperit.

     La Lluna és el pas de l’ intel·ligència eclipsada pel tecnicisme terrenal al de l’ intel·ligència il·luminada pel Sol espiritual, la intuïció.

     En el seu element d’aigua estancada l’ intel·ligència retrocedeix  en front  de l’ antinòmia del psiquisme mental: “obediència crèdula o rebel·lió crítica”.

                             

     Aquestes antinòmies son com dues torres inamovibles en la seva posició, davant d’aquest dilema només queda la submissió del gos o la rebel·lia permanent. La síntesi resta en el rostre humà, projecció de la voluntat humana disposada a resoldre el dilema per alliberar-se de la contradicció. Però encara que retrocedeixi o es negui a saltar per damunt, o insisteixi en rebutjar tota autoritat, el intel·lecte continuarà inquiet, “les gotes” procedents de la irradiació de la síntesi eclipsada per la projecció de l’ ombra de la voluntat arbitraria de l’home, cauen en el subconscient.

     La Lluna, l’ intel·ligència il·luminada pel Sol està eclipsada, però la consciencia humana continua inquieta.

     Si la ment s’omple d’ envaniment, es posa en el centre de l’arcà, llavors, davant de les antinòmies anímica i intel·lectual, només té dues opcions: elevar-se per sobre de les torres o enfonsar-se en el fons del llac.

     L’arcà actua per sota de l’ intel·lecte en la voluntat d’esforçar-se a explicar el moviment per l’ immòbil, la vida per el no viu, la consciencia per l’ inconscient i la moral per el amoral.

     El cervell és l’ instrument, no el productor de la consciència, com la química no ho és de la vida o l’economia no ho és de la cultura.

     L’estat d’eclipsi metafísic porta al pensament humà a veure a la persona sense ànima i el món sense Déu, els problemes essencials son insolubles perquè on no s’arriba no es pot conèixer, desprès es nega l’ existència del que no està a l’abast de l’ intel·lecte. La voluntat conscient queda immobilitzada per la doble dualitat “autoritat – autonomia” i “afirmació – negació”. Per sortir hi ha que retrocedir a la regió infra - intel·ligent com el cranc,  o avançar cap la supra – intel·ligent, no construint  torres ni tampoc bordant com el gos o udolant com el llop. La postura del cranc permet veure en el primitiu la causa de l’ evolució, en la matèria la causa de la consciència, en el irracional la causa del racional, en el immoral la causa del moral. Només s’espera la projecció dels impulsos primaris elementals de la naturalesa humana: el plaer, el poder, l’ interès material. Aquesta projecció de l’element terrestre de la naturalesa humana sobre la Lluna (consciència moral) l’eclipsa i només es desitja el previst.

     El resultat és que l’home tapa el reflex de la llum solar i la víctima és l’ intel·ligència humana. Trobem en l’arcà el rostre humà en lloc del reflex de la veritat objectiva projectada pel Sol.

     No és possible sortir d’aquesta situació si no és tornant a la consciencia moral del “si mateix transcendent”.

     El dubte és la situació en què està la consciència en front de les antinòmies com la creació, el món, l’ infinit, la llibertat, el teisme etc...Totes, per elles soles, poden reduir a la impotència la ment.

La forma d’arribar a la paràlisi és fàcil, s’enfronta la persona a l’antinòmia, això desanima perquè no permet avançar, després, es demostra la relativitat subjectiva de les solucions que corresponen, i que no deixen de ser determinades pel gust o forma particular de pensar. Totes les filosofies no deixen de ser formacions del ser humà, síntesis intel·lectuals que depenen de la idiosincràsia i talent de l’autor. L’ intel·ligència atrapada en els coneixements i lligada al dubte, no pot veure una altra cosa que la manifestació de la psicologia humana, “el rostre dins la Lluna”. Ja no es pregunta si determinada tesi pot ser certa o no, es cerquen els motius psicològics que estan darrera de la racionalització que construeix els arguments intel·lectuals.

               

                                                        

     Si no es vol o no es pot donar el “salt” intel·lectual, la ment s’orienta cap al fets objectius dels cinc sentits, i l’ intel·ligència s’emmarca en un quadre geomètric que la empresona, retrocedint en el fons del llac en lloc d’avançar. L’home cerca en el menys desenvolupat i primitiu la causa i explicació de el més desenvolupat, busca la causa eficient del món, no en la consciència creadora, sinó en les profunditats de l’ inconscient, no s’eleva cap a Déu, retrocedeix a la matèria.

                       

     El veritable animal que correspon a l’arcà de la Lluna és l’àguila, el cranc la substitueix quan l’ intel·ligència prefereix retrocedir. Es tracta d’escollir la via de l’àguila que s’ELV per damunt de les antinòmies o quedar-se amb el que comporta la cara de l’home emmirallada en la Lluna   

                        
                                            


                    

FI DE LA TERCERA I ÚLTIMA PART